Hola a tothom!
El meu nom
és Brenda Torres, i he passat més de la meitat de la meva vida a l’Escola Pia.
Actualment estic estudiant l’últim any del Grau de Criminologia a la
Universitat Autònoma de Barcelona, segurament molts de vosaltres no
tindreu gaire clar què és. Molta gent ho relaciona amb la sèrie televisiva de “C.S.I”, però no, jo sempre dic que s’assembla
més a “Mentes Criminales”. Aquesta
ciència es basa en estudiar tots els aspectes relacionats amb el delicte, des
de els seus autors fins els espais on es duen a terme. Els dos primers anys de grau vaig combinar els
meus estudis amb el voluntariat a presons, on feia classes als interns. Va
estar una experiència fantàstica en la qual vaig adonar-me de com la societat
ens imposa un model de vida en el que sempre hem de ser més que els altres.
El problema sorgeix quan no tots tenim les mateixes oportunitats de
realitzar-ho segons les regles establertes. Tot el que he après fins el moment m’ha ajudat
ha dirigir la meva vida, i a lluitar per tot el que vull, però sempre dintre de
les regles, ja que també he vist de primera mà quines son les conseqüències de
no fer-ho.
Les coses
han canviat molt al llarg d’aquests 4 anys fora de l’Escola Pia, però us puc
assegurar que el sentiment de pertinença a aquesta segueix sent el mateix. Estic molt
orgullosa de poder dir que he estudiat en aquesta escola, on no només hi he après
cultura, sinó que també he après a valorar, compartir i lluitar per tot el que
tinc. D’altra banda, també m’han ensenyat que s’ha de ser constant, tenir ganes
i il·lusió per poder aconseguir tot el que vulguis. Tinc moltes
coses que agrair a cada professor que he tingut al llarg de tants anys, com per
exemple en Joan
Bresolí, qui em va ensenyar que les coses no poden sortir sempre com un vol,
que s’ha de tenir paciència i no tenir por d’escollir un camí diferent. La
Montse Barcons, qui, en un moment difícil a la meva vida va estar present per
donar-me forces i no deixar que decaigués
en els estudis, a en David Domínguez, del qui vaig aprendre a reflexionar i
veure les coses des d’una altre perspectiva. I no hem podria oblidar d’en Marc
Montassell, qui li va donar el toc de diversió als meus últims anys a l’escola,
i així podria estar agraint eternament a tots i cada un d’ells.
Per acabar, només dir-vos que,
igual que jo, estigueu molt orgullosos de la vostra escola, perquè encara que
no ens adonem, és gran part del que som i serem en un futur.
