Gràcies!!
Hola a tothom! El meu nom és Bibiana Siscart i soc exalumna i exprofessora en pràctiques de l’Escola Pia de Calella. D'això d’exalumna ja en fa molt anys (actualment tinc 26 anys) però l’any passat vaig tenir l’honor de tornar a la meva segona casa a fer les pràctiques que em demanaven en el Màster de professorat per ser professora de secundària, batxillerat i cicles formatius. En David Domínguez m’ha demanat que expliqui una mica la meva història i experiència dins i fora del centre. Per fer això, miraré ràpidament 8 anys enrera quan em tocava decidir què faria amb la meva vida.
Pels pobres estudiants de 2n de Batxillerat que encara no saben què, fer els recomano estar tranquils: un 90% dels vostres companys està com vosaltres. I jo, evidentment era d’aquest grup. Recordo l’enveja que em feia l’altre 10% que tenia tan clar què volia estudiar…desitjava saber-ho tan bé com ells.
Després de pensar en fer belles arts, inef, magisteri, disseny del producte, aeronàutica i mil coses més, el dia que tocava decidir quina carrera fer vaig fer un "cara i creu" entre enginyeria industrial i arquitectura. I, per coses de la vida, vaig posar com a primera opció Arquitectura però la selectivitat em va fer anar a parar a Enginyeria Industrial. Si ja no tenia clar què volia ser, en aquell moment encara ho vaig tenir menys clar…
Quan ets una bona estudiant et sents obligada a seguir-ho sent en els estudis superiors: la teva família, la gent que et coneix i els teus amics pensen que ets bo i que per tant això seguirà igual. El pitjor d’aquesta pressió que se’t genera és la que et crees tu mateix: la falta de motivació pels estudis que realitzava sumada amb la dificultat de la carrera va fer que comencés a suspendre i amb això… a deprimir-me. Davant d’un cas com aquest penso que la pròpia persona ha de ser forta i decidir fredament què fer, sense pensar en les repercussions que tindrà dins del seu entorn ni el que pensaran d’ella. Amb això, quan feia any i mig que suava per seguir dins la carrera vaig decidir ser valenta i fer un canvi: vaig passar a arquitectura tècnica.
Un secret? No hi ha color amb una enginyeria superior…però tampoc ofereix tanta sortida com aquesta segona així que vosaltres trieu: facilitat o futur? Jo no triaria res d’això… la paraula ha de ser felicitat.
Després d’aquest pas endavant en la meva vida vaig mirar al meu entorn i no em vaig sentir sola… vaig descobrir que molts i molts companys també havien canviat de carrera i la vida d’ells també seguia! Davant d’aquest fet vaig començar a treure bones notes, a agafar més assignatures, a gaudir dels amics,… sempre combinant aquestes coses amb el treball.
Finalitzats els estudis vaig decidir continuar: la meva experiència laboral havia estat sempre exercint de docent d’acadèmia, de belles arts, ajudant a la universitat, de particulars… i aquesta reflexió va fer que decidís fer el màster per ser professora. Aquest màster d’un any és interessant, i les pràctiques molt més encara. Aquestes pràctiques vaig tenir l’honor de fer-les a l’escola que m’havia vist créixer i d’aquesta manera professors que m’havien ensenyat tantes coses van passar a ser companys. Al principi? Quina vergonya! Només entrar a la sala de professors em sentia petita, petita… tots feien bromes i reien recordant anècdotes meves i dels meus germans, però ràpidament em van fer sentir una més. Tots ells m’han ajudat en tot, m’han donat facilitats per desenvolupar el meu treball final de màster a l’escola i m’han donat total confiança per responsabilitzar-me dels alumnes. I dels alumnes què he de dir? Que són adolescents…i això és molt divertit Actualment estic de professora en una escola de Barcelona a mitja jornada i col•laboro amb l’editorial Planeta fent material didàctic. No m’avorreixo però la meva hiperactivitat fa que tingui molts fronts oberts amb altres col•laboracions per seguir especialitzant-me en innovació docent.
Sé que m’he allargat bastant però vull puntualitzar un detall o consell a les escoles i professors: s’ha de treballar més la por a equivocar-se, i així l’estrés que viuen molts estudiants en el canvi d’etapa es viuria d’una altra manera.
Una abraçada