Hola a tots/es!
Em dic Adrià Pla i tinc 19 anys. Actualment estic estudiant Ciències Biomèdiques a la UB, i estic començant el segon semestre del segon curs. Com que probablement molta gent no n’hagi sentit mai a parlar, Ciències Biomèdiques és un grau molt nou (tot just l’any passat va acabar la primera promoció de la carrera) que forma persones en l’àmbit de la investigació biomèdica: diagnòstic, tractament i prevenció de malalties. A més, com a hobby i influenciat pel domini d’Alemanya dins el panorama polític i econòmic europeu, estudio alemany a l’EOI de Calella.
És molt tòpic, però no per això és menys veritat. Els anys de l’escola, ja sigui primària, secundària i batxillerat també per alguns, són els anys que més ens formen com a persones, ens fan qui som i marquen de manera molt important el que serem en un futur. Tant la secundària com el batxillerat els he viscut a l’Escola Pia, i no m’imagino aquests anys haver-los passat a un altre lloc.
No conec a cap exalumne que no tingui altra cosa que bones paraules per a l’Escola i els seus professors, i jo no en sóc una excepció. A l’Escola Pia hi vaig viure grans moments, hi vaig fer grans amics i vaig ser educat per professors que, si hagués de tornar a estudiar, sense dubtar ni un moment escolliria per a què fossin professors meus altre cop. Què dir de l’assignatura helicoïdal que era la Biologia amb en Josep Maria (paraula que a ben poques persones a part d’ell he sentit), les classes de Matemàtiques i Física amb en Carles Puertas, Química amb l’Anna Torrent, el Català intensament viscut i transmès per en Joan Gallart, els debats filosòfics amb en David... sense oblidar-me d’en Doy, Mercader, Paco Carrilero i un llarg etcètera de noms i cognoms, tots ells persones que han deixat empremta en mi i tots els alumnes de l’escola. Només desitjo que puguin seguir-ho fent durant un llarg temps i els alumnes que venen puguin gaudir d’un claustre tan especial com aquest.
Seria injust si m’oblidés de què gràcies a l’assessorament de l’escola, i en especial la dedicació d’en David com a coordinador del batxillerat i en Josep Maria com a tutor del meu treball de recerca vaig poder acollir-me a la realització de la part pràctica d’aquest al Parc Científic de Barcelona, una experiència que sens dubte em va permetre un primer apropament al món dels laboratoris i la recerca, el que avui com a estudiant i el dia de demà com a professional espero que m’ocupi i em permeti contribuir a progressar com a societat en l’àmbit de la salut.
Per últim, a qui no em conegui probablement no li digui res, però no puc parlar de fins on he arribat sense parlar del meu company de viatge i gran amic Miquel Casals. Un dels mocosos amb qui vaig començar a la llar d’infants quan devíem tenir entre un o dos anys, disset anys més tard encara m’acompanya a les classes i en els trajectes fins a elles. Que petit és el món, i que curiós que fins a la Universitat hàgim arribat de la mà! En aquest aspecte la meva història també és la seva. És el dia a dia per a nosaltres (i lamentablement per a tothom) escoltar fins a la sacietat la manca de recursos i retallades en la inversió en recerca, i és una incògnita saber quin serà el futur per a aquells que si tot va bé tindrem una feina tant lligada al govern i els fons estatals, però tot és una mica més senzill si vas ben acompanyat.