Avui, ens adreça aquestes reflexions sobre els seus anys a la nostra escola:
Hola, sóc en Joan Garriga i tinc vint-i-un anys.
Estic estudiant el Grau d'Arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona UAB), i combino els estudis amb excavacions arqueològiques sempre que puc.
Vaig arribar a l'Escola Pia a primer de l'ESO amb tres companys de l'antiga escola (no havíem anat a Lestonnac), però no vaig trigar gens a fer-ne un munt de nous, dels quals, molts encara mantenim l'amistat i ens veiem.
La pitjor i millor etapa a l'escola va ser la mateixa, el batxillerat. Durant aquest tres anys (vaig repetir segon) vaig estar molt perdut, no sabia on volia anar, si volia fer un cicle o anar a la universitat, quins estudis seguir... i al final vaig perdre les ganes d'estudiar, ja que no sabia perquè carai ho estava fent. Però el segon any de fer 2n, amb ajuda de la Pilar (una gran dona que aprecio molt, per cert) em vaig posar a buscar alguna cosa que m'agradés i em motivés a partir dels meus gustos i aficions (art i història). Un cop ho vaig trobar tot va venir rodat: les notes de les assignatures que em quedaven van canviar radicalment, vaig entrar a Arqueologia...i ara mateix alguns professors es farien creus dels canvis que han fet les meves notes!!
La clau? fer el que de veritat t'agrada. Quan vaig dir que volia fer Arqueologia el 99% de la gent deia, "quèguai!!, però seràs un mort de gana". Després de fer el primer curs ja vaig estar tot l'estiu treballant en una excavació arqueològica amb un bon sou!!
I és que si no fos per alguns professors de la PIA, qui sap què seria de mi ara mateix!!!
La relació alumne-professor és molt propera i personal, et transmeten confiança i t'ajuden i recolzen en tot allò que els ho permets i més!!
També va ser durant el batxillerat que les relacions entre els companys es van fer més estretes, i tot i que tothom tenia el seu grup, tota la classe era una pinya i vam crear un vincle que difícilment mai es trencarà.
Tots sabem que un cop arribes a la universitat, la teva vida personal amb els amics queda reduïda dràsticament, però quan passes tres mesos sense veure aquelles persones, i aleshores quedeu, veus que res ha canviat (o gairebé), que us teniu la mateixa confiança, que us expliqueu les coses com si us veiéssiu cada dia, i que malgrat la distància encara pots comptar amb ells/es, la sensació de felicitat que t'omple és enorme.
Bé, no m'enrotllo més. Només dir-vos que si esteu perduts no us preocupeu, busqueu-vos, és més senzill del que sembla. I no espereu que les coses us vinguin soles, aneu-les a buscar vosaltres mateixos, jo ho he fet, i funciona millor!!!